Article escrit per Eduardo Martín Ruano, professor d’economia en I.E.S Vall del Jerte

Us explicaré una petita història

Vet aquí que una vegada hi havia un grup de professionals de l’educació secundària d’economia, que es van reunir per a superar en l’ensenyament de la seva disciplina, el gràfic de l’oferta i la demanda, la relació amb els diners, el flux circular de la renda, i dissenyar altres models que expliquin la realitat actual. En definitiva, que s’havia donat massa raó a una única (i esbiaixada) manera d’explicar la realitat econòmica. Havia arribat el seu moment.

Bé, potser no és del tot certa aquesta història, perquè aquests professors no s’han reunit una vegada, sinó cinc, i no han estat dissenyant cap nou model que expliqui millor el nostre sistema, perquè aquests models ja existeixen. El que sí que és cert és que ha arribat el seu moment.

Entre els dies 17 i 18 de gener, s’han celebrat les V Jornades de professorat de la RedEFES, amb el títol “Per una educació econòmica que posi les persones i el planeta en el centre”. Una trobada organitzada sota la xarxa conformada per Economistes sense Fronteres, Fundació Finances Ètiques, Finançament ètic i solidari, Finantzaz Haratago i OikoCredit. Un resum de la trobada el podeu trobar aquí.

Com a professor d’economia (amb poca experiència), en la meva petita ciutat extremenya, em vaig unir amb molta il·lusió a aquest generós intercanvi d’idees, plantejaments i projectes, que desenvolupen iniciatives per tot el territori espanyol. Tot això es va complementar amb la intervenció de diversos experts en la nostra matèria, els qui van intentar ajudar-nos a albirar i comprendre l’economia d’aquesta època. 

L’economia pròpia del segle XX ens ha portat fins aquest moment de crisi, climàtica, social i de drets humans. Estem patint les conseqüències d’haver volgut fer créixer els països exclusivament des del punt de vista econòmic, ara, ens trobem en un punt crític. La crisi climàtica és cada cop més greu, hem sobrepassat els límits biofísics fins al punt en què gran part de la població, no aconsegueix cobrir les necessitats mínimes essencials com l’accés a l’aigua potable, la pau o la democràcia.

És, per tant, el moment de canviar d’objectiu i aplicar el “Dònut” enunciat per Kate Raworth, que tan bé ens va presentar Carlota Sanz, del Doughnuts Economic Action Lab, és a dir, un espai on poder desenvolupar la nostra vida de manera sostenible, un espai on la vida valgui la pena ser viscuda.

Abans de la trobada, la meva obsessió era trobar inspiració pràctica en persones que ja estan aplicant l’economia crítica i alternativa en les seves classes. Ser docent et brinda un accés privilegiat a joves que comencen a conèixer el món que els envolta i a posar-li nom a les coses que observen en notícies, anuncis i xarxes socials. No obstant això, la falta de comunicació entre centres educatius genera, en moltes ocasions, una certa sensació de soledat.

Durant les jornades, la motivació per descobrir quins agents implicar es va barrejar amb les idees que portàvem de casa, en alguns moments, fins i tot va derivar en desmotivació. Seré capaç de gestionar el meu paper davant la immensitat que suposa descapitalitzar l’economia? Aquesta desmotivació motivada és (i ha de ser) passatgera: no em paralitza, sinó tot el contrari, m’impulsa a posar sobre la taula les possibilitats i a començar a treballar en xarxa.

Aquí soc, dies després de la trobada, després d’unes hores de classe amb 1r de Batxillerat, rumiant tot el viscut i reflexionant sobre com puc contribuir a això. Tinc clar que l’educació és un dels espais on el nostre discurs ha d’estar; si no ocupem aquest lloc (en llibres de text, classes, claustres, projectes, excursions…), uns altres ho faran per nosaltres. I pot ser que no ens agradi.

Finalment, no vull acabar sense fer partícip als i les protagonistes de la meva feina: el meu alumnat; el passat, l’actual i el que vindrà. No penso que la joventut d’ara sigui pitjor que la d’abans ni millor que la que està per venir… Si ho pensés, quin futur tindria com a docent? El que em pregunto és com impacta el món en el qual creixen i es desenvolupen, un món en el qual tots som presa fàcil de les faules, caiem en la immediatesa i vivim sense pauses.

No podem exigir consciència crítica si no tenen al seu voltant referents que lluitin per la justícia, que es comprometin amb el seu entorn, que es responsabilitzin dels seus actes, que admetin els seus errors, que recordin que el planeta és casa nostra i s’ha de cuidar. Fem de l’escola aquest espai on no prevalguin el material, la immediatesa, la desinformació ni l’ofensa. Siguem docents prou valents per construir una nova economia que posi en el centre al planeta i a les persones.

I sense oblidar el consell de San Pedro: eduquem amb amor i provocació.

Ens veiem a les aules.