Català Euskera Galego

Anna Fasano, presidenta de Banca Etica

“El esfuerzo de autoconservación, el instinto de resistir y conservar ventajas individuales, la contención de los deberes de solidaridad y la reducción de las inversiones sociales han terminado por inclinar la balanza hacia la conservación de lo existente. Y nada como la conservación de lo existente genera más contradicciones y desigualdades, porque la forma individual de adaptarse al mundo hace que se pierda toda responsabilidad colectiva de futuro”.

Esto es lo que muestra la presentación del Informe anual de Censis sobre la situación social de Italia, publicado hace unas semanas. Un perfil que podemos aplicar no solo a Italia, sino también a España y a buena parte de Europa.

La reacción a esta fotografía podría ser pensar “estas crisis nos han vuelto peores”, una lectura de los esfuerzos individuales y colectivos o, como a muchos les gusta declarar, “faltan estrategias para el futuro”, poniendo de manifiesto una desilusión respecto a medidas nacionales e internacionales que gestionan emergencias, intervienen en factores ocasionales, pero no logran construir procesos de futuro.

Nos preguntamos cuál es el papel de los agentes económico-financieros en este contexto. ¿Cuál es el papel de las finanzas éticas en este escenario?

Creo que nunca ha habido tantas estrategias internacionales: algunas tienen rostro y nombre, otras son más difusas y difíciles de identificar, pero sin duda existe una visión del mundo dominante. El verdadero problema es que esta visión no se corresponde con la sociedad que muchos de nosotros estamos intentando construir y en la que creemos.

Creo que la lógica de la maximización del beneficio (only for profit), que sigue siendo la piedra miliar de muchas lecciones económicas (intentando convencernos de que, en el fondo, también se beneficia la sociedad), ya no es un modelo aceptable, porque está destruyendo el planeta y creando una fractura cada vez más evidente y fuerte entre una minoría que posee muchos recursos y una mayoría sin acceso a los derechos fundamentales.

A quienes disfrutan de su zona de confort les recomiendo que salgan de ella y experimenten el esfuerzo de las familias, de los pequeños empresarios, de las muchas áreas “de cuidado” de los más pequeños, los ancianos y los frágiles, víctimas de las decisiones de “pocos” y de la indiferencia de muchos.

A quienes piensan que es inútil luchar contra poderes demasiado fuertes les invito a experimentar lugares de construcción de una economía y unas finanzas de paz, pero es necesario experimentar directa y concretamente el cambio de ruta, contribuyendo con su trabajo cotidiano, sus consumos y sus ahorros.

Existe una economía social (menos ruidosa que la armada, contaminante e inicua) que está creciendo no solo a través de los sectores con vocación social (como los cuidados y la educación), sino también a través de la regeneración de organizaciones que adoptan esta vocación social, que trabajan en la forma de gobierno de las empresas, en la creación de bienes y servicios con impacto social y medioambiental.

Los pactos intergeneracionales, la superación de la lógica redistributiva y el protagonismo de las personas trabajadoras son los espacios de trabajo que debemos alimentar en la actualidad.
Una transformación de la sociedad y de sus modelos (económico, financiero y social) solo será posible si la consciencia y la responsabilidad popular desplazan intereses y recursos.

La acción individual es necesaria, pero insuficiente. Necesitamos espacios de colaboración y de consenso como muchos que ya existen. Felices Fiestas a todos los laboratorios de humanidad, como el del sistema Banca Etica que responde al deseo de ser constructores incansables, profundos creadores de diálogo y alegres facilitadores de comunidad. 

_____________________________________________________

Bones festes per als qui tenen el valor de sortir de la seva zona de confort per adoptar els “laboratoris d’humanitat”

“L’esforç d’autoconservació, l’instint de resistir i conservar els avantatges individuals, la contenció dels deures de solidaritat i la reducció de les inversions socials han acabat per inclinar la balança fins a la conservació d’allò que existeix. I no hi ha res millor com la conservació del que és existent que generi més contradiccions i desigualtats, perquè la manera individual d’adaptar-se al món fa que es perdi tota la responsabilitat col·lectiva de futur”

Això és el que mostra la presentació de l’Informe anual de Censis sobre la situació social d’Itàlia, publicat fa unes setmanes. Un perfil que podem aplicar no només a Itàlia, sinó també a Espanya i a bona part d’Europa.

La reacció a aquesta fotografia podria dur-nos a pensar “aquestes crisis ens han tornat pitjors”, una lectura dels esforços individuals i col·lectius o, com a molts els agrada declarar, “falten estratègies per al futur”, i que posa de manifesta una desil·lusió respecte a mesures nacionals i internacionals que gestionen emergències, intervenen en factors ocasionals, però que no aconsegueixen construir processos de futur.

Ens preguntem quin és el paper dels agents econòmics i financers en aquest context. Quin és el paper de les finances ètiques en aquest escenari?

Crec que mai no hi ha hagut tantes estratègies internacionals: algunes tenen cara i nom, d’altres són més difuses i difícils d’identificar, però sens dubte hi ha una visió del món dominant. El veritable problema és que aquesta visió no es correspon amb la societat que molts de nosaltres estem intentant construir i en què creiem.

Crec que la lògica de la maximització del benefici (only for profit), que segueix essent la fita de moltes lliçons econòmiques (que intenten convèncer-nos que, en el fons, també se’n beneficia la societat), ja no és un model acceptable, perquè està destruint el planeta i creant una fractura cada vegada més evident i forta entre una minoria que posseeix molts recursos i una majoria sense accés als drets fonamentals.

A aquells que gaudeixen de la seva zona de confort els recomano que en surtin i experimentin l’esforç de les famílies, dels petits empresaris, de les moltes àrees “d’assistència” dels més petits, els ancians i els fràgils, víctimes de les decisions de “pocs” i de la indiferència de molts.

Als que pensen que és inútil lluitar contra poders massa forts els invito a experimentar llocs de construcció d’una economia i unes finances de pau, però cal experimentar directament i concreta el canvi de ruta, tot contribuint amb la seva feina quotidiana, els seus consums i els seus estalvis.

Existeix una economia social (menys sorollosa que l’armada, contaminant i iniqua) que està creixent no només a través dels sectors amb vocació social (com les assistències i l’educació), sinó també a través de la regeneració d’organitzacions que adopten aquesta vocació social, que treballen en la forma de govern de les empreses, en la creació de béns i serveis amb impacte social i mediambiental.

Els pactes intergeneracionals, la superació de la lògica redistributiva i el protagonisme de les persones treballadores són els espais de treball que hem d’alimentar en l’actualitat.
Una transformació de la societat i dels seus models (econòmic, financer i social) només serà possible si la consciència i la responsabilitat popular desplacen interessos i recursos.

L’acció individual és necessària, però insuficient. Ens calen espais de col·laboració i de consens.
Per tant, felices festes a tots els laboratoris d’humanitat, com el del sistema de banca ètica, el desig de ser constructors incansables, creadors profunds de diàleg i animadors alegres de comunitats.

______________________________________________________

Jai Zoriontsuak “gizatasun-laborategiei” ekiteko beren konfort-zonatik ateratzeko ausardia dutenentzat

Jai Zoriontsuak “gizatasun-laborategiei” ekiteko beren konfort-zonatik ateratzeko ausardia dutenentzat
“Autokontserbazio-ahaleginak, irauteko eta abantaila indibidualak kontserbatzeko senak, elkartasun-betebeharrak kontrolatzeak eta inbertsio sozialen murrizketak, azkenean, existitzen dena kontserbatzearen aldera egin dute. Eta ezerk ez du kontraesan eta desberdinkeria gehiago sortzen existitzen dena kontserbatzeak baino, mundura egokitzeko modu indibidualak etorkizunera begirako erantzukizun kolektibo oro galarazten duelako”.

Hori adierazten du Italiako gizarte-egoerari buruz duela aste batzuk argitaratutako urteroko Censis Txostenaren aurkezpenak. Eta profil horrek Italiarako ez ezik, Espainiarako eta Europako zati handi baterako ere balio du.
Argazki hori ikusita, erreakzioa izan liteke “krisi hauek txarragoak bihurtu gaituzte” pentsatzea, ahalegin indibidualei eta kolektiboei erreparatzea edo, askori esatea
gustatzen zaien bezala, “etorkizunerako estrategiak falta dira” adieraztea, agerian utziz larrialdiak kudeatzen dituzten eta noizbehinkako faktoreetan esku hartzen duten neurri nazional eta nazioartekoen gaineko desilusioa, ez baitute etorkizuneko prozesurik eraikitzen lortzen. Gure galdera da zein den eragile ekonomiko-finantzarioen eginkizuna testuinguru honetan.

Zein da finantza etikoen eginkizuna jokaleku horretan? Uste dut inoiz ez dela izan nazioarteko hainbeste estrategiarik: batzuek aurpegia eta izena dituzte; bestetzuk lausoagoak eta identifikatzen zailagoak dira; baina, dudarik gabe, munduari buruzko ikuspegi nagusi bat dago. Baina benetako arazoa da ikuspegi hori ez datorrela bat gutako asko eraikitzen ahalegintzen ari garen eta sinesten dugun gizartearekin.

Uste dut mozkina maximizatzearen aldeko logika (only for profit), zeina oraindik ere irakaspen ekonomiko askoren giltzarria baita (ahaleginduz guri sinetsarazten ezen, funtsean, gizartearentzat ere dela onuragarria), jada ez da eredu onargarri bat, planeta hondatzen ari delako eta haustura gero eta agerikoagoa eta gotortuagoa sortzen ari delako baliabide askoren jabe den gutxiengo baten eta funtsezko eskubideak eskuratzerik ez duen gehiengoaren artean.
Beren konfort-zonan gozo daudenei hartatik ateratzeko gomendatzen diet, eta ohartzeko zer-nolako ahalegina egiten duten familiek, enpresaburu txikiek, txikienen, zaharren eta hauskorren “zaintzarako” arlo anitzek, “gutxi” batzuen erabakien eta askoren axolagabekeriaren biktima izaki.
Botere indartsuegien aurka borrokatzea alferrikakoa dela pentsatzen dutenei eskatzen diet bakezko ekonomia eta finantzak eraikitzeko guneak esperimentatzeko, baina beharrezkoa da zuzenean eta zehazki esperimentatzea ibilbide-aldaketa, eguneroko lanaren, kontsumoen eta aurrezkien bidez lagunduz.

Ekonomia sozial bat dago (armatua baino zarata gutxiagokoa, kutsatzailea eta bidegabea baita), hazten ari dena, ez bakarrik bokazio sozialeko sektoreen bitartez (zaintzen eta hezkuntzaren bitartez, adibidez), bai eta bokazio sozial hori bereganatzen duten eta enpresak gobernatzeko moduan nahiz gizarte- eta ingurumen-inpaktua duten ondasunen eta zerbitzuen sorreran lan egiten duten antolakundeak berritzearen bitartez ere.
Belaunaldien arteko itunak, birbanaketa-logika gainditzea eta langileen protagonismoa dira gaur egun elikatu behar ditugun lan-esparruak. Gizartea eta dauzkan ereduak (ekonomikoa, finantzarioa eta soziala) SOIL-SOILIK aldatu ahal izango dira baldin eta herri-kontzientziak eta -erantzukizunak interesak eta baliabideak mugitzen badituzte.

Jardun indibiduala beharrezkoa da, baina ez da nahikoa. Lankidetza- eta adostasun- esparruak behar ditugu. Beraz, Jai Zoriontsuak GIZATASUN LABORATEGI guztiei, besteak beste Banka Etikoaren sistemari, eta eraikitzaile nekaezinak, elkarrizketa-sortzaile sakonak eta komunitate- eragile alaiak izatea opa dizuegu.

Boas festas a quen ten o valor de saír da súa zona de confort para adoptar «laboratorios de humanidade»

«O esforzo de autoconservación, o instinto de resistir e conservar vantaxes individuais, a contención dos deberes de solidariedade e a redución dos
investimentos sociais remataron por inclinar a balanza cara á conservación do existente. E nada como a conservación do existente xera máis
contradicións e desigualdades, porque a forma individual de adaptarse ao mundo fai que se perda toda responsabilidade colectiva de futuro.»

Isto é o que amosa a presentación do informe anual de Censis sobre a situación social de Italia, publicado hai unhas semanas. Un perfil que podemos aplicar non só a Italia, senón tamén a España e a boa parte de Europa.
A reacción a esta fotografía podería ser pensar «estas crises volvéronnos peores», unha lectura dos esforzos individuais e colectivos ou, como a moitos lles gusta declarar, «faltan estratexias para o futuro», pondo de manifesto unha desilusión a respecto das medidas nacionais e internacionais que xestionan emerxencias, interveñen en factores ocasionais, mais non logran construír procesos de futuro.

Preguntámonos cal é o papel dos axentes económico-financeiros neste contexto. Cal é o papel das finanzas éticas neste escenario? Penso que nunca houbo tantas estratexias internacionais: algunhas teñen rostro e nome, outras son máis difusas e difíciles de identificar, pero sen dúbida existe unha visión do mundo dominante. O verdadeiro problema é que esta visión non se corresponde coa sociedade que moitas e moitos de nós estamos tentando construír e na que cremos.

Creo que a lóxica da maximización do beneficio (only for profit), que segue a ser a pedra miliar de moitas leccións económicas (tentando convencernos de que, no fondo, tamén se beneficia a sociedade), xa non é un modelo aceptable, porque está destruíndo o planeta e creando unha fractura cada vez máis evidente e forte entre unha minoría que posúe moitos recursos e unha maioría sen acceso aos dereitos fundamentais.

A quen goza da súa zona de confort recoméndolle que saia dela e experimente o esforzo das familias, dos pequenos empresarios, das moitas áreas «de coidado» das persoas
máis pequenas, anciás e fráxiles, vítimas das decisións de «poucos» e da indiferenza de moitos.

A quen pensa que é inútil loitar contra poderes demasiado fortes convídoo a experimentar lugares de construción dunha economía e unhas finanzas de paz, mais cómpre
experimentar directa e concretamente o cambio de ruta, contribuíndo co traballo cotián, os consumos e os aforros propios.

Existe unha economía social (menos ruidosa ca a armada, contaminante e inicua) que está a medrar, non só a través dos sectores con vocación social (como os coidados e a
educación), senón tamén a través da rexeneración de organizacións que adoptan esta vocación social, que traballan na forma de goberno das empresas, na creación de bens e
servizos con impacto social e ambiental.

Os pactos interxeracionais, a superación da lóxica redistributiva e o protagonismo das persoas traballadoras son os espazos de traballo que debemos alimentar na actualidade.

Unha transformación da sociedade e dos seus modelos (económico, financeiro e social) SÓ será posible se a consciencia e a responsabilidade popular desprazan intereses e
recursos.

A acción individual é necesaria, mais insuficiente. Precisamos espazos de colaboración e de consenso.
Daquela, boas festas a todos os LABORATORIOS DE HUMANIDADE, como o do sistema Banca Etica, o desexo de ser construtores incansables, profundos creadores de diálogo e alegres animadores de comunidades.

Foto di Josh Boot su Unsplash